Per un atzar d´aquests que la vida et reserva de tant en tant, vaig tenir l´ocasió d´efectuar un viatge en el temps i aparèixer en el passat, concretament 50 anys enrere com a mínim.
Resulta que l´esdevenidor capriciós em va dur prop d´una tanca municipal que, de sobte, retenia les meves passes elegants.
Els carrers estaven acordonats com si d´un moment a l´altre haguèssin de passar en ordenada comitiva, els membres del govern local esperant que el pobre "populatxu" li retés els deguts honors i els obsequiés amb crits de joia.
De fet sí que van passar uns altres burros, però cap d´ells no ha superat, pel moment encara, un sufragi popular, que el dugui a una cadira consistorial, malgrat que aquesta també tingui una bona menjadora on adreçar-se quant li sigui convenient.
El cas és que d´allà on jo era, envoltat de mainada cridanera, pares embogits intentant controlar aquelles feres revoltades, i gent d´edat ja avançada que allargava el coll per veure la fastuosa comitiva mentre menjaven crostons de pa i increpaven la canalla, vaig copsar com de sobte una remor va alterar, si pot ser encara més, els esperits dels congregats a la cerimònia ciutadana.
La gent es va abocar damunt les tanques, s´estomacaven els uns als altres, els colzes es movien d´esquerra a dreta cercant crear un forat entre la multitud on encabir un volum perimetral potser massa gros fruit de menges compulsives i/o abusives, encara que pel camí, aquest colze a propulsió rebentés algun llavi o fes saltar alguna dent, fins i tot un vailet escardalenc va caure empés per les masses enfervorides, a l´altra volta de la tanca. La gent xisclava, una mare plorant pel seu fill caigut que es mirava un genoll pelat i s´espolsava la roba dels diumenges sense ni tant sols amoïnar-se pels plors de la seva sol.licita progenitora. Sort de la presència de les forces d´ordre que van socòrrer el vailet tornant-lo a prop de la família en un sol gest valerós i encomiable d´aixecament de pes.
De sobte el retruny dels tambors va anar en augment. En aquell moment la imatge es torna en blanc i negre, d´una cantonada emergeix un penó, portat per un individu d´estètica dels temps de "Cuéntame", sexagenari primet, ulleres de pasta amb vidres verdosos (o potser eren massa bruts, ara no ho tinc clar ), repentinat, bigotet, americana ajustadeta de color indefinible i més passada de moda que un pin del Naranjito, tot ell orgullós i somrient amb unes dents esgrogueïdes pel temible efecte Ducados sense filtre, marcant el pas, tot ell altiu, d´un pasdoble que ressona en l´ambient.
Darrera, l´inefable orquestra mòbil, és a dir, la banda munícipal que a ritme de pasdoble (Que ja te pebrots el tema!!!!!!), amenitza el personal congregat a banda i banda del carrer.
No obstant, el tret realment definidor i definitiu, que estava en un viatge en el temps, va ser alló que venia darrere l´orquestra.
Em sembla que no n´havia vist d´ençà que encara anava amb calça curta, és a dir, des que tenia 4 o 5 anys, i pensava que no en veuria mai més cap, però noi, la vida de tant en tant et permet alguna "alegria" com ara aquesta.
Darrera l´orquestra venien 5 majorettes.
No em vull referir al col.lectiu complert de les majorettes, entre les quals segur que hi ha grans professionals (segur!), però les que jo vaig veure, renoi !!!!
Res a dir si haguessin sigut adolescents capricioses amb bona voluntat, però aquelles femelles ja feia temps que havien deixat enrere l´acné, la vergonya i la virtut !!!!
Ostia noi quin espectacle !!!!!
Encara m´en penedeixo de no haver dut a sobre una càmera de video, ja que l´espectacle era tant baix, tant lamentable, tant abstracte, que si no ho veus no t´ho podies creure.
Una cosa sí tenien les mosses, bona voluntat, però ritme i coordinació encara el busquen.
La que duia la veu cantant bramava a les altres continuament, "que te pongas recta !!", "que si la pirueta es tal !!!! ", "que si me pica el.....!!!!", resumint, molt edificant.
Les femelles en questió, anaven guarnides amb vestidets de lluentons molt arrepapadets i molt curtets, i unes botes altes, molt altes, i blanques molt blanques, que talment em recordaven algunes senyoretes que ronden el camp del Barça per les nits i que són igual de marxoses, i diuen, també remenen la batuta amb molta gracia, però aixó és un altre tema.
Després de dos mil cinc-cents quaranta tres intents de llençar la batuta a l´aire i recollir-la del terra, ja que, pobres noies, no n´encalçaven ni una, la comitiva va reprende el seu pas llastimós.
Després van començar a passar els cavalls, ponis, rucs, i algún que altre ruquet. No vaig veure cap guarà (Raça ruquera catalana) per tant dono un toc d´alerta. On és el nostre ruc, tant sols als cotxes, o no existeix i és tant sols fruit del marqueting?
A banda del viatge en el temps també vaig viatjar en l´espai, ja que la comitiva era formada per vint o trenta mil "zeñorito andaluse", vestits de Tio Pepe, com Dèu mana, abillts per a l´ocasió.
Un cop tornat a prop de la tanca on va començar el meu viatge, va retornar el color i el temps present i van seguir passant carrosses diverses amb les més variades viandes i mercaderies, per gran joia i embadaliment de la clientela allà congregada.
Em sembla que després del xoc emocional causat per les cabareteres, veure altre animals era motiu de la més gran satisfacció.
Per tant, error de l´Ajuntament, era el moment de fer desfilar l´equip de govern, que haguèssin passat ben camufladets i segur haurien estat fins i tot aplaudits.
