diumenge, 21 de setembre del 2014

Decepció

Decepció i ràbia, aquest és el sentiment. Resulta que tinc un fill de 10 anys que juga a futbol. Fa de porter, està il·lusionat pels entrenaments, li encanta  que arribi el dissabte per anar a jugar i la il·lusió se li reflecteix als ulls quan s'acosta el moment de saltar al camp.
Doncs bé, aquest dissabte ha estat dolorós per a ell, i per a mi, per descomptat.
Resulta que divendres a les 20:00 ens avisa una mare d'un altre nen del club que el nen ha d'estar a les vuit del matí al camp a jugar amb un altre equip del club que li falta el porter i després a les onze i mitja per jugar amb el seu equip.
Avisem a l'entrenador que no podrà anar al primer partit per motius familiars, però si que anirà al que té programat amb el seu equip.
A les dotze de la nit, després d'insistir, l'entrenador ens comunica que per decisió del coordinador del futbol base, no pot jugar amb el seu equip.

Però quina mena de decisió és aquesta ? Amb quina mena de poder es creu aquest element que coordina el futbol base del club on juga, entre d'altres, el meu fill ?? Amb quin dret es creu aquest personatge que pot jugar amb les il·lusions de mainada sense cap altre pretensió que passar-ho bé fent l'esport que més els hi agrada ?
Hem tornat als temps dictatorials on un personatge gris i frustrat descarrega les seves misèries en el seu petit regne al capdamunt d'aquells que sols van a aprendre uns valors d'equip, de solidaritat, de companyonia i de vida sana ?
Realment és aixó el futbol base ?? O l'esport de base ??

Dilluns hi parlaré, i arribaré fins al final de l'assumpte, pel bé dels nens, dels valors esportius, i pel bé de la societat, ja que una societat amb elements totalitaris i dèspotes que ostentin petits llocs de poder on poder fer i desfer de manera impune, és una societat podrida.

diumenge, 14 de setembre del 2014

Dibuixar

Com que aquest diumenge de treball esta resultant igual d'aturadet que ahir dissabte he decidit esmerçar un xic de temps en una activitat que fa molt de temps que no practico.
Es tracta d'enfrontar-se amb un llapis a un full en blanc i fer un dibuix el més ben fet possible, tasca titànica d'altra banda...

Aquest ha estat el resultat. N'estic prou satisfet !!!

dissabte, 13 de setembre del 2014

Aburriment

Aburrit, estic francament aburrit...
Em toca treballar aquest cap de setmana i no tinc cap mena d'activitat. Està la cosa molt parada, de moment. Ja he fet tot el que podia fer i ara sols em queda esperar.
Esperar que entri algú per la porta per tenir alguna cosa a fer és un interessant exercici d'autocontrol mental, ja que el nivell d'alerta disminueix a cada minut que passa.
I si realment no la vols cagar però ben cagada, has d'intentar mantenir un cert nivell de vigilia, aquell punt adrenalític que no et faci jaure directament en braços d'aquell que anomenen Morfeu els llibres clàssics.

El principal dubte de tot plegat és si realment he fet tot el que havia de fer, ja que quant menor és l'activitat, més errors se solen donar fruit de la pròpia confiança, d'una falsa sensació de seguretat...

Tampoc no em puc distreure amb el mar virtual que et proporcionen les noves tecnologies, ja que les empreses tenen prohibit als treballadors el surfejar en hores laborables, cosa ben comprensible, i els diaris en format clàssic de material per embolicar entrepans, ja els he consumit de manera compulsiva i gairebé violenta a l'hora de l'esmorzar.

Em sembla que de moment seguiré gratant-me el baix ventre amb les dues mans, amb el risc d'irritació que aixó suposa, però m'arriscaré. Tot sigui per mantenir l'alerta latent, no sigui que entri algú per la porta...

Sort que la màgica màquina de vending encara proporciona ampolles d'aigua freda, que també ajuden...

Oooooops, que sona el telèfon !!!! Adewwww....