Decepció

Decepció i ràbia, aquest és el sentiment. Resulta que tinc un fill de 10 anys que juga a futbol. Fa de porter, està il·lusionat pels entrenaments, li encanta  que arribi el dissabte per anar a jugar i la il·lusió se li reflecteix als ulls quan s'acosta el moment de saltar al camp.

Doncs bé, aquest dissabte ha estat dolorós per a ell, i per a mi, per descomptat.

Resulta que divendres a les 20:00 ens avisa una mare d'un altre nen del club que el nen ha d'estar a les vuit del matí al camp a jugar amb un altre equip del club que li falta el porter i després a les onze i mitja per jugar amb el seu equip.

Avisem a l'entrenador que no podrà anar al primer partit per motius familiars, però si que anirà al que té programat amb el seu equip.

A les dotze de la nit, després d'insistir, l'entrenador ens comunica que per decisió del coordinador del futbol base, no pot jugar amb el seu equip.

Però quina mena de decisió és aquesta ? Amb quina mena de poder es creu aquest element que coordina el futbol base del club on juga, entre d'altres, el meu fill ?? Amb quin dret es creu aquest personatge que pot jugar amb les il·lusions de mainada sense cap altre pretensió que passar-ho bé fent l'esport que més els hi agrada ?

Hem tornat als temps dictatorials on un personatge gris i frustrat descarrega les seves misèries en el seu petit regne al capdamunt d'aquells que sols van a aprendre uns valors d'equip, de solidaritat, de companyonia i de vida sana ?

Realment és aixó el futbol base ?? O l'esport de base ??

Dilluns hi parlaré, i arribaré fins al final de l'assumpte, pel bé dels nens, dels valors esportius, i pel bé de la societat, ja que una societat amb elements totalitaris i dèspotes que ostentin petits llocs de poder on poder fer i desfer de manera impune, és una societat podrida.

Dibuixar

Com que aquest diumenge de treball esta resultant igual d'aturadet que ahir dissabte he decidit esmerçar un xic de temps en una activitat que fa molt de temps que no practico.

Es tracta d'enfrontar-se amb un llapis a un full en blanc i fer un dibuix el més ben fet possible, tasca titànica d'altra banda...

Aquest ha estat el resultat. N'estic prou satisfet !!!

Aburriment

Aburrit, estic francament aburrit...

Em toca treballar aquest cap de setmana i no tinc cap mena d'activitat. Està la cosa molt parada, de moment. Ja he fet tot el que podia fer i ara sols em queda esperar.

Esperar que entri algú per la porta per tenir alguna cosa a fer és un interessant exercici d'autocontrol mental, ja que el nivell d'alerta disminueix a cada minut que passa.

I si realment no la vols cagar però ben cagada, has d'intentar mantenir un cert nivell de vigilia, aquell punt adrenalític que no et faci jaure directament en braços d'aquell que anomenen Morfeu els llibres clàssics.

El principal dubte de tot plegat és si realment he fet tot el que havia de fer, ja que quant menor és l'activitat, més errors se solen donar fruit de la pròpia confiança, d'una falsa sensació de seguretat...

Tampoc no em puc distreure amb el mar virtual que et proporcionen les noves tecnologies, ja que les empreses tenen prohibit als treballadors el surfejar en hores laborables, cosa ben comprensible, i els diaris en format clàssic de material per embolicar entrepans, ja els he consumit de manera compulsiva i gairebé violenta a l'hora de l'esmorzar.

Em sembla que de moment seguiré gratant-me el baix ventre amb les dues mans, amb el risc d'irritació que aixó suposa, però m'arriscaré. Tot sigui per mantenir l'alerta latent, no sigui que entri algú per la porta...

Sort que la màgica màquina de vending encara proporciona ampolles d'aigua freda, que també ajuden...

Oooooops, que sona el telèfon !!!! Adewwww....

Confiança i respecte

Diuen els savis que el respecte és una cosa que costa molt de guanyar i costa molt poc de perdre, i hi estic plenament d'acord. Fet i fet, coneixes algú, t'hi relaciones, interactues més o menys, i el dia a dia, la pròpia interacció fa que acabis catalogant l'altre com a respectable o no, segons els propis paràmetres. Generalment, el nostre entorn més proper és amb persones a les quals considerem que hem de respectar, que ens són properes i que es mereixen la nostra confiança incondicional. Però, i quan la confiança esdevé traïció ? Què s'esdevé quan descobreixes que una persona en la qual confiaves, es dedica a malparlar de tú i d'altri a esquenes teves ? Jo en aixó, lamento dir-ho, poso una creu i m'oblido per sempre més del traïdor en qüestió. Fes el teu camí que jo faré el meu. Ho sento, però no hi tens lloc a la meva vida, mai més tindràs la meva confiança, malgrat et disculpis, malgrat les promeses de futur. Si una vegada me l'has feta, podries tornar-ho a fer.

Avui, després d´un bon grapat de mesos, m´he connectat a un compte que vaig obrir en el seu dia a Facebook.
He vist que poca cosa ha canviat des de la darrera vegada, ja que jo no he afegit gran cosa, no m´han demanat amistat gaire gent, per no dir cap, no tinc missatges nous, ni requeriments de cap mena per afegir-me a cap causa ( llevat de dues o tres honroses excepcions).
M´ha fet reflexionar aquest fet en la soledat inherent a tot el món social virtual. Està per apropar-nos més però no ho aconsegueix. De fet és una reproducció de la vida real però sense tracte humà.
M´explico, a la vida real, si no et deixes veure, a la llarga el món t´oblida, perds les amistat, les coneixences, etc... Tot s´ha de cultivar i el tracte directe és vital.
En el món virtul passa el mateix, si no et veuen, no hi ets. Si no tens una "vida social virtual" activa no existeixes, i poc a poc, la gent t´oblida.

Fet i fet, el món virtual és aburrit, no pots riure amb altri mentre preneu junts una cerveseta o un vermut, es tracta d´escriure en la soledat interior d´una pantalla, i no hi ha frescor en el tracte.
Benvinguts a la fredor del tracte interpersonal.

Si defensar una postura quan estàs en franca minoria, o més aviat ets l´únic, en un entorn laboral és difícil, aguantar segons què quan reps un canvi d´ubicació dins la mateixa empresa, és tasca digna d´Hercules.
Recentment he passat per aquesta situació, he canviat dins l´empresa on treballo, a millor afortunadament, i els bombardejos dels teòrics "companys" arriben a límits difícils de millorar.
D´una banda les insinuacions malintencionades que un sent i d´altri les ofertes "benintencionades" dels que pressumptament esperen alguna mena de tracte de favor.

Per favor, som a la feina, venim a treballar i no a perdre el temps. L´únic que demano és que tothom faci la seva feina el millor que sàpiga, del primer al darrer, que el que jo hagi de fer, intentaré fer-ho també el millor possible.

Com diria en Guardiola, si ho fem així farem un pais imparable. No ho dinamitem des de dins mateix.

Dia plujós

Treballar mentre plou, en un moment en el qual tant sols ve de gust ser a casa, arraulit al sofà, amb una tassa amb alguna beguda calenta a les mans, és una experiència d´alló més peculiar, amb un grau de certa melangia .
He estat circulant sota la pluja en el moment en què descarregava amb major intensitat, i m´han vingut ganes de giravoltar al voltant d´un fanal mentre alguna orquestra marcava el ritme intens i frenètic d´una cançó.
FInalment he desistit ja que feia fred, no sonava cap cançó, no he vist cap fanal i les perspectives d´acabar tancat a una casa de repós per estressats mentals eren evidentment prou elevades.
Tant sols ens queda seguir somniant !
He accedit, però, a una beguda calentona que m´ha reconfortat per acabar el dia amb un somriure físic i molt d´optimisme mental.