Avui, tot passejant a la recerca d´una terraseta on gaudir d´una cerveseta i unes olives, he anat a petar a la plaça de la vila on resideixo.
Centenars de teòrics fidels, que mai no van a missa, eren allà amb la mainada seguint les homilies del capellà de torn, el qual il.lustrava les masses amb els seus missatges messiànics.
En aquell moment, m´ha vingut la meva infantesa al cap, i he reviscut aquesta celebració de quan jo era un infant, i amb la palma que la padrina em duia, anava a fer-la picar contra el paviment fins a deixar-la com una escombra, que era la gràcia, quan el capellà del moment donava el seu vist-i-plau.
Recordo que en aquell moment es produïa un terrabastall enorme, ja que totes les criatures picavem i picavem per aconseguir esfilagarsar la palma més que el del costat.
Avui, he decidit rememorar el moment i he esperat el moment en que el mestre de cerimònies amb sotana donés el toc de sortida.
Decepció total i absoluta... Ni un cop a terra.... Ara, sembla que la moda és agitar la palma o el palmó cap el cel, sense llepar el terra....
M´esperava un retronar sorollós, i tant sols ha estat una remor de branques agitades. En fí, sembla ser que tot es va perdent... fins i tot el soroll de la infantesa.
