dimecres, 20 de febrer de 2008

Son

Avui tenia son, mooooolta son.
M´ha passat la nit desvetllat, sentint el rítmic compàs emès pel despertador. Se m´ha ficat el sorollet al cap i no hi ha hagut manera. La lenta cadència del temps ha estat la meva fidel companya nocturna fins que he desconnectat el meu cervell del món dels sentits, a unes hores que, havent de matinar, no haurien d´haver estat.
Només tancar els ulls, les trompetes dels exèrcits romans celebrant una victoria han esclatat al meu costat indicant-me que un nou dia era començat. El maleït despertador ha cobrat vida amb un soroll endimoniat al qual encara no m´hi he acostumat, ni crec que m´hi pugui acostumar mai de la vida.
Son, molta son, i una pesadesa al cervell considerable.
"Rapid", he pensat, "una dutxeta, m´espavilarà".
Em sembla que fins i tot he perdut la consciència tot dempeus, i amb el cap sota el riu d´aigua destinat a ressucitar-me.....
"Malament, espavila que avui tens una reunió important"-m´ha tornat a xiuxiuejar la meva petita veueta interior enmig d´una espessa boirina que encara posseia de manera íntegra el meu cervell i els meus indefensos sentits.
Un glop de café, jaqueta, i carrer avall a la reunió.

Arribo, amb el cap encara emboirat, em poso bé el nus de la corbata, perpètuament tort i malgirbat, repasso els papers, i apa som-hi, cap dins.

"El Sr. Fulanito ara el rebrà, passi a la saleta a esperar-lo si us plau"

Una saleta de reunions típica, taula i unes cadires sorprenenment còmodes. M´hi assento.

La combinació cadira còmoda, calefacció a tot drap, i fil musical igual que el de la consulta del dentista, m´han fet relaxar molt i molt, potser massa.
En questió de segons he començat a flotar en un món oníric, irreal però fantastic, colors, benestar, pau i tranquil.litat, en resum, he estat en la gloria.
Qué bé s´hi està en braços de Morfeu quan ho necessites.

Al cap d´una hora i 3/4, ho sé per què he mirat el rellotge, he notat que tornava a la terra i prenia de nou posicions dins el meu cos. Ha anat de ben poc que no caic de cul a sobre la moqueta.
Moment de dubte un cop prenc consciència d´on em trobo. No m´ho puc creure, m´he clapat a la sala de juntes d´un possible client, i he tingut la sort que en gairebé dues hores no m´hagin destorbat???
Surto dissimuladament a preguntar?? Com qui no vol la cosa?? Entraran a veure si encara sóc viu?? Em duran una manteta per tapar-me???

Un lleu grinyolar de la porta em fa posar-me dret quasi de manera instantània. La noia de recepció treu el nas tot somrient de manera gens dissimulada.
"Veig que ja has tornat al món dels vius".
Era massa sort.
"T´hem trobat tant be posat que ens ha fet cosa dir-te res. Estaves tant concentrat. Em comenten que millor que tornis un altre dia, que ara ja és un pel tard"

Envermellit com un dimoni, però sense perdre la compostura, dono les gracies, i em comprometo a trucar més endavant, i sona tant fals que no m´ho crec ni jo mentre ho estic dient. Només vull fugir i evitar de creuar la mirada amb ningú d´aquella oficina. Quin silenci, i perquè miren tots?? Que no hi ha feina??

Per fi, la porta, la salvació.

Arribo al despatx, encenc l´ordinador i comencen a entrar els mails. Caram, un mail de l´empresa del Sr Fulanito, encara té interés en que ens veiem???
No hi ha text, només un parell d´arxius. Els obro i........ horror......... quin espectacle més lamentable!!!!!.
Arraulit damunt la magnífica cadira fent la pipa sense escrúpols !!!!!! Fins hi tot m´hi han posat un barret de paper !!!!!

Tant sols espero el moment de rebre el típic powerpoint amb aquestes fotos. Serà el moment de canviar de feina, i potser fins i tot de pais.

Cap comentari: