Diari laboral (Cap.1)

Avui he signat el contracte de la meva nova feina. Feina senzilla, remuneradament justeta, però bé, per les poques hores que hi he de dedicar i les poques ganes que tinc, doncs ja em dona prou per als meus petits capricis.

D´entrada la cerimònia de signatura del contracte ha estat un pel freda i fins i tot diria massa impersonal.

M´ha fet esperar en un gran hall amb olor de resclosit, i on un conserge amb cara de males puces llegia premsa esportiva apassionadament, mentre deixava anar petits esgarips i algún que altre murmuri per sota d´un espés bigoti esgrogueit per l´excés de nicotina dels cigarrets que camuflava a una de les butxaques de la seva bata blava.

El director m´ha rebut en persona i m´ha acompanyat al seu despatx rebotit de llibres i papers fins els racons més insospitats. Ha fet una petita clariana al damunt de l´aparent caos acumulat damunt la seva taula, i m´ha estés el formulari, en el qual, previa signatura del mateix per ambdues parts, establiem una relació professional mitjançant la qual, a canvi de manllevar unes hores al meu oci personal, rebria un estipendi econòmic en concepte de remuneració professional.

No cal dir que he signat amb rapidesa mentre un lleu pessigoieg es removia al meu interior. L´he aguantat com he pogut malgrat que m´ha costat, ha estat un esforç considerable. No obstant aquell pessigoieig no ha sortit a l´exterior. No seria gens adient trencar la màgia del moment amb una ventositat, poc que mal disimulada, no??

Amb aquell acte he, finalment, esdevingut membre de la comunitat educativa d´una escola per a quitxalla en edat pre-escolar, com a monitor d´hores de lleure. Resumint, els he de vigilar i distreure a l´hora del pati. És el que tenen les escoles amb pretensions, oportunitats laborals estrafolaries. Sembla ser que l´anterior monitor era un irresponsable i en quatre dies els va deixar plantats. Amb un xollo de feina com aquesta, ja em diras, nens petits de 3-4 anys, entretenir-los i vigilar-los una mica !!!!! En un parell de dies em tindran tanta por que no es desmanegaran ni una mica......

El director m´ha demanat que l´acompanyi a les aules a conèixer els nens i nenes. De fet no pensava que n´hi hagués tants, pel cap baix n´hi ha 50!!

Tampoc no ha de ser cap problema, només entrar han callat i m´han mirat bocabadats amb cara d´innocents angelets, tot i que alguns semblava que els brillava els ulls amb un aire sospitós. Entre ells reien i feien comentaris en veu baixa sobre mi, mentre jo enraonava amb les mestres. Suposo que és un bon senyal, ja veuen qui manarà a partir d´ara.

M´han acomiadat amb molta alegria quant han sabut que demà serà el meu primer dia, massa alegria fins i tot. Fins i tot m´han posat nom. Just quan marxava un dimoni de 2 pams diu :

-"Adéu gamarús, no faltis demà, eh??"- amb aire entremaliat. I toooooota la comunitat de gnoms ha corejat l´acudit del seu company. Una eixordidora cridòria descontrolada, malgrat els intents d´una mestra poqueta cosa amb el rostre desencaixat, anava clamant:

-"Adéu gamarús, adéu gamarús"- tot seguit d´uns riures esfereïdors, que m´han posat fins i tot els pels del clatell ben bé de punxa. Ja veuran aquestes feres quin pa s´hi dona a partir d´ara, aniran tant drets que podrem fer desfilades militars a final de curs !!!

Amb una encaixada rapida i humida, deguda a la ma suada del director, m´ha acomiadat amb la ecomanació de comprar-me una bata i portar roba còmoda que es pugui embrutar sense gaire problemes.-"Al pati, ja se sap...."

Quant ja marxava m´ha semblat sentir un "Com no espavilis ..." molt fluixet, però ja no he estat a temps de preguntar res més. En fí, no crec que sigui tant terrible, malgrat que xisclin com si fossin tots folls. No hi ha més que esperar per passar-los per l´adreçador i demà serà el primer dia per fer-ho.

No m´ho puc creure.....

Com potser que es posi multes a aquells qui reguen els jardins, que els Ajuntaments tallin el subministrament de la xarxa pública de fonts, que es recomani a tort i a dret l´estalvi del preuat líquid element, donat la seva escassa existència, i es permeti de manera impune la comercialització de sistemes de depuració d´aigua anomenats d´osmòsi, els quals llencen directament i sense escrupols, 4 ó 5 litres d´aigua al clavagueram, per cada 1 que depuren????

Potser que els responsable s´ho facin mirar, no???

Son

Avui tenia son, mooooolta son.
M´ha passat la nit desvetllat, sentint el rítmic compàs emès pel despertador. Se m´ha ficat el sorollet al cap i no hi ha hagut manera. La lenta cadència del temps ha estat la meva fidel companya nocturna fins que he desconnectat el meu cervell del món dels sentits, a unes hores que, havent de matinar, no haurien d´haver estat.
Només tancar els ulls, les trompetes dels exèrcits romans celebrant una victoria han esclatat al meu costat indicant-me que un nou dia era començat. El maleït despertador ha cobrat vida amb un soroll endimoniat al qual encara no m´hi he acostumat, ni crec que m´hi pugui acostumar mai de la vida.
Son, molta son, i una pesadesa al cervell considerable.
"Rapid", he pensat, "una dutxeta, m´espavilarà".
Em sembla que fins i tot he perdut la consciència tot dempeus, i amb el cap sota el riu d´aigua destinat a ressucitar-me.....
"Malament, espavila que avui tens una reunió important"-m´ha tornat a xiuxiuejar la meva petita veueta interior enmig d´una espessa boirina que encara posseia de manera íntegra el meu cervell i els meus indefensos sentits.
Un glop de café, jaqueta, i carrer avall a la reunió.

Arribo, amb el cap encara emboirat, em poso bé el nus de la corbata, perpètuament tort i malgirbat, repasso els papers, i apa som-hi, cap dins.

"El Sr. Fulanito ara el rebrà, passi a la saleta a esperar-lo si us plau"

Una saleta de reunions típica, taula i unes cadires sorprenenment còmodes. M´hi assento.

La combinació cadira còmoda, calefacció a tot drap, i fil musical igual que el de la consulta del dentista, m´han fet relaxar molt i molt, potser massa.
En questió de segons he començat a flotar en un món oníric, irreal però fantastic, colors, benestar, pau i tranquil.litat, en resum, he estat en la gloria.
Qué bé s´hi està en braços de Morfeu quan ho necessites.

Al cap d´una hora i 3/4, ho sé per què he mirat el rellotge, he notat que tornava a la terra i prenia de nou posicions dins el meu cos. Ha anat de ben poc que no caic de cul a sobre la moqueta.
Moment de dubte un cop prenc consciència d´on em trobo. No m´ho puc creure, m´he clapat a la sala de juntes d´un possible client, i he tingut la sort que en gairebé dues hores no m´hagin destorbat???
Surto dissimuladament a preguntar?? Com qui no vol la cosa?? Entraran a veure si encara sóc viu?? Em duran una manteta per tapar-me???

Un lleu grinyolar de la porta em fa posar-me dret quasi de manera instantània. La noia de recepció treu el nas tot somrient de manera gens dissimulada.
"Veig que ja has tornat al món dels vius".
Era massa sort.
"T´hem trobat tant be posat que ens ha fet cosa dir-te res. Estaves tant concentrat. Em comenten que millor que tornis un altre dia, que ara ja és un pel tard"

Envermellit com un dimoni, però sense perdre la compostura, dono les gracies, i em comprometo a trucar més endavant, i sona tant fals que no m´ho crec ni jo mentre ho estic dient. Només vull fugir i evitar de creuar la mirada amb ningú d´aquella oficina. Quin silenci, i perquè miren tots?? Que no hi ha feina??

Per fi, la porta, la salvació.

Arribo al despatx, encenc l´ordinador i comencen a entrar els mails. Caram, un mail de l´empresa del Sr Fulanito, encara té interés en que ens veiem???
No hi ha text, només un parell d´arxius. Els obro i........ horror......... quin espectacle més lamentable!!!!!.
Arraulit damunt la magnífica cadira fent la pipa sense escrúpols !!!!!! Fins hi tot m´hi han posat un barret de paper !!!!!

Tant sols espero el moment de rebre el típic powerpoint amb aquestes fotos. Serà el moment de canviar de feina, i potser fins i tot de pais.

Animalades diverses ó El viatge en l´espai-temps

Per un atzar d´aquests que la vida et reserva de tant en tant, vaig tenir l´ocasió d´efectuar un viatge en el temps i aparèixer en el passat, concretament 50 anys enrere com a mínim.
Resulta que l´esdevenidor capriciós em va dur prop d´una tanca municipal que, de sobte, retenia les meves passes elegants.
Els carrers estaven acordonats com si d´un moment a l´altre haguèssin de passar en ordenada comitiva, els membres del govern local esperant que el pobre "populatxu" li retés els deguts honors i els obsequiés amb crits de joia.
De fet sí que van passar uns altres burros, però cap d´ells no ha superat, pel moment encara, un sufragi popular, que el dugui a una cadira consistorial, malgrat que aquesta també tingui una bona menjadora on adreçar-se quant li sigui convenient.

El cas és que d´allà on jo era, envoltat de mainada cridanera, pares embogits intentant controlar aquelles feres revoltades, i gent d´edat ja avançada que allargava el coll per veure la fastuosa comitiva mentre menjaven crostons de pa i increpaven la canalla, vaig copsar com de sobte una remor va alterar, si pot ser encara més, els esperits dels congregats a la cerimònia ciutadana.

La gent es va abocar damunt les tanques, s´estomacaven els uns als altres, els colzes es movien d´esquerra a dreta cercant crear un forat entre la multitud on encabir un volum perimetral potser massa gros fruit de menges compulsives i/o abusives, encara que pel camí, aquest colze a propulsió rebentés algun llavi o fes saltar alguna dent, fins i tot un vailet escardalenc va caure empés per les masses enfervorides, a l´altra volta de la tanca. La gent xisclava, una mare plorant pel seu fill caigut que es mirava un genoll pelat i s´espolsava la roba dels diumenges sense ni tant sols amoïnar-se pels plors de la seva sol.licita progenitora. Sort de la presència de les forces d´ordre que van socòrrer el vailet tornant-lo a prop de la família en un sol gest valerós i encomiable d´aixecament de pes.

De sobte el retruny dels tambors va anar en augment. En aquell moment la imatge es torna en blanc i negre, d´una cantonada emergeix un penó, portat per un individu d´estètica dels temps de "Cuéntame", sexagenari primet, ulleres de pasta amb vidres verdosos (o potser eren massa bruts, ara no ho tinc clar ), repentinat, bigotet, americana ajustadeta de color indefinible i més passada de moda que un pin del Naranjito, tot ell orgullós i somrient amb unes dents esgrogueïdes pel temible efecte Ducados sense filtre, marcant el pas, tot ell altiu, d´un pasdoble que ressona en l´ambient.
Darrera, l´inefable orquestra mòbil, és a dir, la banda munícipal que a ritme de pasdoble (Que ja te pebrots el tema!!!!!!), amenitza el personal congregat a banda i banda del carrer.

No obstant, el tret realment definidor i definitiu, que estava en un viatge en el temps, va ser alló que venia darrere l´orquestra.
Em sembla que no n´havia vist d´ençà que encara anava amb calça curta, és a dir, des que tenia 4 o 5 anys, i pensava que no en veuria mai més cap, però noi, la vida de tant en tant et permet alguna "alegria" com ara aquesta.
Darrera l´orquestra venien 5 majorettes.

No em vull referir al col.lectiu complert de les majorettes, entre les quals segur que hi ha grans professionals (segur!), però les que jo vaig veure, renoi !!!!
Res a dir si haguessin sigut adolescents capricioses amb bona voluntat, però aquelles femelles ja feia temps que havien deixat enrere l´acné, la vergonya i la virtut !!!!
Ostia noi quin espectacle !!!!!
Encara m´en penedeixo de no haver dut a sobre una càmera de video, ja que l´espectacle era tant baix, tant lamentable, tant abstracte, que si no ho veus no t´ho podies creure.

Una cosa sí tenien les mosses, bona voluntat, però ritme i coordinació encara el busquen.

La que duia la veu cantant bramava a les altres continuament, "que te pongas recta !!", "que si la pirueta es tal !!!! ", "que si me pica el.....!!!!", resumint, molt edificant.
Les femelles en questió, anaven guarnides amb vestidets de lluentons molt arrepapadets i molt curtets, i unes botes altes, molt altes, i blanques molt blanques, que talment em recordaven algunes senyoretes que ronden el camp del Barça per les nits i que són igual de marxoses, i diuen, també remenen la batuta amb molta gracia, però aixó és un altre tema.

Després de dos mil cinc-cents quaranta tres intents de llençar la batuta a l´aire i recollir-la del terra, ja que, pobres noies, no n´encalçaven ni una, la comitiva va reprende el seu pas llastimós.

Després van començar a passar els cavalls, ponis, rucs, i algún que altre ruquet. No vaig veure cap guarà (Raça ruquera catalana) per tant dono un toc d´alerta. On és el nostre ruc, tant sols als cotxes, o no existeix i és tant sols fruit del marqueting?

A banda del viatge en el temps també vaig viatjar en l´espai, ja que la comitiva era formada per vint o trenta mil "zeñorito andaluse", vestits de Tio Pepe, com Dèu mana, abillts per a l´ocasió.

Un cop tornat a prop de la tanca on va començar el meu viatge, va retornar el color i el temps present i van seguir passant carrosses diverses amb les més variades viandes i mercaderies, per gran joia i embadaliment de la clientela allà congregada.
Em sembla que després del xoc emocional causat per les cabareteres, veure altre animals era motiu de la més gran satisfacció.
Per tant, error de l´Ajuntament, era el moment de fer desfilar l´equip de govern, que haguèssin passat ben camufladets i segur haurien estat fins i tot aplaudits.

Lliçó

Tant sols dir-vos que veieu el video annex sota el títol "Veritable lliçó".

Un home Australià que malgrat tenir el seu fill amb paralisi cerebral aconsegueix acabar amb ell una de les curses més exigents, l´home de ferro.
No calen paraules, tant sols veure el video.

Recerca arqueològica.

He fet una troballa extraordinaria!!!!!
Mai no hagués pogut imaginar que una experiència aparentment tediosa i veritablement farragosa, com endreçar en la mesura del possible (miracles no en demanem, encara) un traster, pogués esdevenir una recerca arqueològica de dimensions històriques.
La veritat és que mai no hagués pogut dir que un espai reduït d´uns aproximadament 18m3 (3mx3mx2m), pogués contenir tanta història.
A més a més he detectat que s´organitza en estrats, els quals, per antiguitat, es superposen uns sobre els altres esdevenint textures policromes riques en sorpreses diverses.

El meu descobriment d´avui m´ha colpit en el més profund de la meva ànima. Resulta que havia instal.lat el meu campament base prop d´un dels pous de ventilació de la meva particular excavació. No us imagineu la de coses i rampoïnes que hi tinc, per tant són necessaris pous de ventilació per arribar al estrats més inferiors a la recerca d´alló desitjat.
Com que abans de començar a endreçar, he decidit fer inventari, doncs he començat a moure peces, algunes conegudes, altres misteriores, altres totalment desconegudes que encara no sé com hi han arribat allà on les he vistes i on, per cert, encara romanen, ja que l´objecte del present comentari ha impedit la posterior classificació del material trobat, amb la qual cosa no he acabat endreçant res.

El cert és que era allà, a mà esquerra uns arxivadors esgrogueïts pel pas del temps, amb una misteriosa, però alhora acurada, inscripció:
"Llibres Facultat"
He decidit dissimular, ja que em miraven com dient, "treu-nos d´aquí", "regalan´s a alguna Biblioteca, o deixan´s al contenidor de reciclatge", i no m´he vist amb cor ni tant sols d´acostar-m´hi. Com que un bon explorador no viatja mai sense rotulador, he decidit el.liminar la inscripció, per evitar temptacions futures que em duguin a carretejar un volum excessiu de pes en direcció al contenidor de la cantonada, que aquestes coses se sap com comencen i se sap que acaben amb molt mal d´esquena.
Remenant, remenant, he trobat un grapat de revistes antigues, i he buscat a veure si trobava algun número d´alguna revista interessant, és a dir, alguna revista de pits i culs, però no he reeixit en la meva proposta, per tant he acabat la pila de paper vell sense una alegria que endur-me als ulls.
Just sota la pila, una petita capsa marronosa, amb taques indefinibles fruit d´alguna antiga proximitat a algún tipus de líquid, totalment neutre, sense inscripcions.
En aquell moment el temps s´ha aturat, una veueta m´ha dit a l´orella: "Has trobat un tresor!!!!"
He agafat la capsa amb el cor a cent per hora, i he de dir que, realment, he triomfat. He gaudit del moment, observant les seves formes, la seva textura, la seva seductora simplicitat, .....
He retrobat el meu petit i estimat Tamagotchi !!!!!!!!
El recordeu, una animeta electrònica que havies de cuidar per tal que es fes gran, i no li passés res de dolent..... Quins records !!!!
No sé si us passava, sempre hi havia a prop algú que, quan començava a creixer la criatura, i estava sana, li fotia una injecció d´alguna cosa, i apa, a can pistraus !!!

He decidit treure´l del seu ostracisme i he dedicat temps a netejar-lo, ja que els llargs periodes sota terra, li havien conferit una patina tota fosca que impedia ressaltar la bellesa del seu color pseudo-brillant.

De moment l´he rescatat, no us puc dir més, ja que no tenia piles per ressucitar-lo. Aixó si, us aviso, el ressucitaré com un Doctor Frankenstein qualsevol, i quant la criatureta estigui refeteta, ja us en faré 5 cèntims.

Desitjeu-me sort !!!!!!!

Avui començo....

Què pretenc en començar un bloc?? Suposo que deixar constància escrita d´aquelles reflexions, sensacions, pensaments, o tant sols bajanades, que al llarg del dia un acumula al seu interior. Francament, no ho tinc massa clar, encara.
És l´esperit lletraferit que m´impulsa a escriure??
Són ganes d´expressar-me amparat en un còmode anonimat, i així poder criticar a tort i a dret, sempre de manera constructiva, alló que em plagui??

Si més no, sabem com començo, on arribare?? Ja ho veurem tots plegats, no?

Espero que ens anem veient tot sovint, i poguem compartir opinions i riure molt. Em sembla que m´he posat massa trascendental, però la ocasió s´ho mereix, no cada dia s´inaugura un bloc d´una categoria tant elevada com aquest.

Bé doncs, demà serà un altre dia. A reveure.